Pau Riba me trae sensaciones de descubrimiento, placer y excitación. Otro idioma más dulce y fresco, letras que hacían posibles otras realidades en otros mundos infinitamente más lisonjeros que este y actos de rebelión no solo creíbles y bien construidos sino liberadores y deseables como pocas veces me ha ocurrido.
Dioptría retrataba no solo la familia burguesa catalana, era mucho más, era la mía, era el país triste y reprimido en que vivía, un manual de fuga que confiado a un preso, le abría el túnel, la urgencia de cavarlo, salir, huir, correr y no volver jamás a vivir entre las rejas que alguien había elegido para circundar mi vida.
Desabrochados los zapatos
sin calcetines los pies
con un sombrero de paja en la cabeza
repleto de botones
acabo de sentarme en el pequeño jardín de los lirios
para esperar el buen tiempo.
Hubiera sido mucho pedir despertar del sueño del hachís y convertir en realidad esos sueños.
La atmósfera era irrespirable, solo podías imaginar otra sin creerla posible.
Te ibas quedando como L´Home Estátic, las golondrinas anidaban en tu cabeza.
Con ese tema quise hacer mi primer corto, no lo hice, pero tampoco acabé como él:
...el hombre estático,
la tristeza le ha matado,
las golondrinas han emigrado de su cuerpo, frío, muerto.
Pobre hombre,
¡que Dios le tenga en su gloria!
Noia de Porcelana fue mucho más conocida que Voste (Tu, tu misma). A mi me encantan ambas, no las cantaba, las gritaba. Sobretodo Voste porque ... tienes los ojos llenos de flores y la boca, nariz y orejas para ignorar el grito y el llanto, solo quieres santos, rosas y estrellas.
T'has omplert els ulls de flors,
i la boca, nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!
Et tinc a tocar del dit
però no em veus,
no pots sentir-me
ets feliç, ets molt feliç
i m'ho diu el teu somriure.
Mira t'insultaré.
Diré a tots que ets ben podrida
diré que ets prou innocent
però és clar, no pots sentir-me!
Ja crido i no cal cridar
(ja és bo que en facis la cara)
però no m'escoltarpas
perquè no pots escoltar-me
i és que tens els ulls plens de flors
i la boca, nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!
Tens molt bona educació calles sempre i obeeixes
no dius mai que sí o que no
però bé t'amagues i reses.
Mai t'has posat un perquè
del què has vist o el que veus ara,
fas el que sempre s'ha fet,
creus perquè creia el teu pare,
vas allà on et fan anar,
fas de gent i així t'agrades,
i se t'han fet els ulls grans,
i la mirada ensucrada.
Perquè tens els ulls plens de flors
i la boca, nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!
T'has casat amb un bon jan
que et fou triat amb esmera
i has sofert la seva carn,
una llei crec que ho esmenta.
Ho has fet sempre amb gran despit,
tot i morir-te'n de ganes,
perquè ets dona per fer fills
i és el Destí que així ho mana.
T'has casat, el cor glaçat
per solucionar la vida
mai no te n'has adonat
t'estic dient prostituta!
Però tens els ulls plens de flors
i la boca, nas i orelles
no vius més enllà del nas
amb els peus en la mentida.
Si m'haguessis sentit bé
t'hauries girat, senyant-te,
buscant a per tot qui és
aquella de qui jo parlo. I
jo només parlo de tu
que sí el món és amarg i brut
n'ets la principal culpable: tu
que els teus fills no saps què parlen
que les negres les veus blanques: tu,
tu que sempre et justifiques
en la gran maldat dels altres: tu
tu que amb rams de flors als ulls
et clavaràs patacada: tu,
tu que et moriràs per sempre
l'instant que deixis de viure: tu,
tu que no has fet ni desfet
tu que ni Déu ni el diable et
podran acusar o defensar.
Perquè
tens els ulls plens de flors
i la boca, nas i orelles
per ignorar el crit i el plor
tu vols sants, roses i estrelles!
Creo sinceramente que entonces, cuando tras una educación catolizadamente machista, a los chicos se nos empezaba a exigir con premura reconocer los derechos de la mujer, como si fuéramos nosotros responsables de su inexistencia, no sospechábamos ni nosotros, ni ellas, lo difícil y costoso que iba a ser comprender y asimilar que quienes con razón reclamaban esos derechos, eran e iban a seguir siendo víctimas de una represión tan brutal y enloquecedora como habían padecido. Tampoco sabíamos el tiempo que aún nos faltaba y nos falta para llegar a una cierta "normalidad", dejar de ser acusados por ello (parece que eso ya pasó) y que ellas comenzaran su propia autocrítica. Lo que nos ha tocado vivir: una neurosis tras otra. Quizás por eso me gustaba tanto este tema sin saber muy bien porque.
Y ahora desisto de seguir escribiendo y rehaciendo esta entrada pues meter primero la música y pretender controlar luego los tipos de letras es además de imposible, un verdadero suplicio.
No hay comentarios:
Publicar un comentario